La composició dels elements químics dels briòfits (molses i hepàtiques) i les seves proporcions són més properes a les de les algues que a les de les plantes terrestres. Aquestes concentracions i proporcions estan condicionades pels factors ambientals i tendeixen a diferenciar-se entre individus quan aquests cohabiten amb altres espècies.
Les diferències de la composició elemental entre organismes denoten proporcions diferents de compostos orgànics com ara els sucres, els greixos i les proteïnes que formen els seus teixits, i alhora posen de manifest divergències metabòliques i funcionals. S’ha pogut comprovar com aquestes proporcions són característiques de cada espècie i que a més mostren grans diferències entre grups taxonòmics evolutivament allunyats com, per exemple, les algues marines del plàncton i les plantes vasculars terrestres. Aquestes últimes tenen una proporció de carboni molt superior al de les algues, un fet que ha estat relacionat amb l’existència d’estructures de suport formades per cel·lulosa o lignina, dos compostos rics en aquest element. Però encara són moltes les llacunes en el coneixement de l’evolució de totes aquestes característiques.
En un estudi recent dut a terme per investigadors de la Universitat d’Anvers, la Delegació de la Serralada Litoral Central (ICHN), de la Universitat de Barcelona, del CSIC i del CREAF, publicat a la revista Ecology Letters, s’ha analitzat el contingut de carboni, nitrogen i fòsfor així com el de sis altres elements (K, Na, Mg, Ca, S, Fe) de 35 espècies de briòfits (molses i hepàtiques) que creixien en més de 150 fonts distribuïdes geogràficament per Catalunya a diferents altituds i en condicions climàtiques diverses.
En aquest treball es posa de manifest, per primer cop, que els briòfits tenen una composició elemental més propera a les algues planctòniques que a les plantes terrestres, i «això situa els briòfits en un graó evolutiu intermedi, un fet que dóna suport a la teoria que l’evolució de la composició elemental de las plantes terrestres ha afavorit el carboni per davant del nitrogen i el fòsfor» explica Marcos Fernández-Martínez de la Universitat d’Anvers i la Delegació de la Serralada Litoral Central (ICHN), el qual ha liderat aquest estudi.
Per altra banda, aquesta composició elemental es pot veure modificada a nivell d’individu tant per les característiques ambientals dels llocs on creixen, com també per la presència d’altres espècies amb les quals competeix per l’espai i els recursos: “Tot i que no ens n’adonem, a les fonts es dona una lluita aferrissada entre les diferents espècies de briòfits, on sovint unes creixen per sobre de les altres, ben bé com si fos un prat o un bosc molt atapeït”, comenta Jordi Corbera, coautor de l’estudi. “Aquesta diferenciació els permetria explotar parts diferents d’un nínxol proper però diferent i jugaria un paper clau en la formació de les comunitats”, afegeix el Prof. Francesc Sabater.
Finalment els autors suggereixen que els mecanismes descrits no serien aplicables només als briòfits sinó que caldria esperar que fossin un patró generalitzat per a qualsevol tipus d’organisme: “En altres treballs hem trobat indicis de que aquest procés de diferenciació també podria succeir en altres organismes més complexos, com ara els arbres” comenten el Dr. Jordi Sardans i el Prof. Josep Peñuelas, investigadors del CREAF. “Tot i així, poder-ho demostrar amb briòfits, uns organismes molt més simples, és molt important per entendre millor els mecanismes darrera d’aquesta diferenciació potencialment deguda a la coexistència i la competència”, conclou el Dr. Marcos Fernández-Martínez.
Aquest estudi ha rebut el suport econòmic de la British Ecological Society i el recolzament de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) i de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
Article: Fernández‐Martínez M., Preece C., Corbera J., Cano O., Garcia‐Porta J., Sardans J., Janssens I.A., Sabater F., Peñuelas J. 2021. Bryophyte C:N:P stoichiometry, biogeochemical niches and elementome plasticity driven by environment and coexistence. Ecology Letters, https://doi.org/10.1111/ele.13752